LA CORT DE HEIAN

El Període Heian (平安時代), "pau" en japonès, és l'últim període de l'època clàssica de la història japonesa, entre els anys 794 a 1185, en el qual la capital era Kioto. És el període on el confucianisme i altres influències van arribar el seu punt màxim. El període Heian es considera també el cim de la cort imperial japonesa i és destacat pel seu art, especialment la poesia i la literatura.

Encara que el xinès escrit (Kanbun) va romandre com la llengua oficial de la cort en aquest període, la introducció i ampli ús del kana va evidenciar una explosió en la literatura japonesa. Malgrat l’establiment de diversos gèneres literaris nous com la novel·la, la narració i els assajos, l’alfabetisme només era comú a la cort i al clergat budista. La lletra de l'actual himne nacional de Japó va ser escrita en el període Heian. Igual que la novel·la de Genji per Murasaki Shikibu, considerada la primera novel·la de la història mundial. Les reveladores observacions i meditacions de Sei Shōnagon, la contemporània i rival de Murasaki Shikibu, com servent en la cort de l'Emperadriu van ser registrades col·lectivament com El Llibre del Coixí en la dècada de 990. El famós poema japonès conegut com Iroha (いろは) també va ser escrit durant el període Heian.

Recentment s'ha publicat un llibre relacionat amb aquest tema. Aquí teniu la fitxa:

DIARIS DE DAMES DE LA CORT HEIAN

Autor: SHIKIBU, MURASAKI
Editor: EDICIONES DESTINO, S.A.
Isbn 9788423339716
Data pub. 2007
Preu: 19,00€

L'era Heian va suposar la primera eclosió de la literatura japonesa. La literatura de Heian va circular en àmbits predominantment femenins. En aquest context es van publicar algunes de les obres mestres de la literatura nipona. Tres dones excepcionals són les autores dels diaris que recull aquesta edició, molt distints entre si, i que oferixen al lector occidental una immillorable aproximació a una cultura fascinant i irrepetible. Descripcions de llibres llegits, paisatges vists, somnis; vestits de seda i exquisits; l'amor, el plaer, l'alegria i l'espera, la vida, el públic i l'íntim: matèria "femenina i secundària” d'aquests diaris de cal·ligrafia suau que justament per tractar del que aparentment no importa mantenen la seva vigència molts segles després.