PICASSO I HORTA

Tot el que sé ho he après a Horta" Picasso

Amb aquesta frase, Pablo Ruiz Picasso reflexa el que va significar el poble d'Horta de Sant Joan per a ell. En caure malalt per l'escarlatina, va anar a passar uns dies a les terres de l'Ebre amb el seu bon amic Pallarès. Allà va estar vivint als Ports de Beseit entre les cabres i es va recuperar. Al cap d'uns anys va voler tornar-hi i allà va iniciar el cubisme.

El Centre Picasso d'Horta és una entitat privada sense ànim de lucre que pretén homenatjar Picasso. Es tracta d'un petit museu que reuneix tota la seva obra pintada a Horta. Són reproduccions facsímil que ofereix la possibilitat de veure junts quadres repartits per tot el món. A més, et dóna la possibilitat de veure els paisatges amb els quals es va inspirar el gran pintor per desenvolupar el seu particular estil.

http://www.centrepicasso.cat/

El Llac dels cignes

El Ballet Nacional de Cuba, en la seva celebració de 60 anys d'història, ha fet una parada durant quinze dies al Teatre Tívoli de Barcelona per interpretar el Llac dels Cignes. Després de 7 anys sense actuar a la capital catalana, 60 ballarins capitanejats per la gran ballarina i coreògrafa Alicia Alonso pujaran a l'escenari.

És un gran ballet amb una posada en escena ambiciosa, que es mereix un escenari més gran. Tot i això, els ballarins s'adapten a l'espai i desenvolupen coreografies executades amb molta perfecció, sobretot per part de la primera ballarina. El cos de ball impressiona perquè ballen molt iguals i formen figures molt clares movent-se per l'escenari amb col·locacions en l'espai perfectes. També cal destacar la gran expressivitat de la primera ballarina. Realment es transforma en cigne quan interpreta a Odette i ens fa arribar la seva malícia i caràcter fort quan interpreta a Odile.

Com deia, l'escenografia està molt elaborada, així com també el vestuari, però falta espai i sobretot, música en directe. Malgrat tot, val la pena assistir a l'espectacle. El Ballet de Cuba és una de les millor companyies del món i el Llac dels Cignes és una obra que tothom hauria de veure un cop a la vida.

Jornades de Periodisme Cultural

El dimecres em vaig disposar a assistir a una de les confrències de les Jornades de periodisme cultural que organitza la UAB, de fet, era a la única que podia anar per qüestions d'horaris. Està molt bé que la universitat prepari aquests actes, però llavors caldria facilitar una mica més la possibilitat d'anar-hi. Bé, aquesta conferècia tenia lloc a la Sala de Graus a les 10:30, el problema és que tampoc tenia molt clar quin tema es tractaria, ja que vaig rebre tres programes diferents d'aquestes jornades, la qual cosa em va sorprendre bastant.

La taula rodona tractava el tema de les Revistes Culturals i va venir Robert Joan com a representant de la revista Lateral, Óscar Fontrodona de la revista Ajo Blanco i David Barba per parlar-nos de Quimera i Viejo Topo, tot i que va fer una introducció històrica tan llarga que no va explicar quasi res d'aquestes publicacions.

El millor de la xerrada va ser al final quan vam poder participar nosaltres i comentar com està actualment la situació dels mitjans culturals i pensar com podiem millorar aquest panorama que ens van pintar com a molt precari i negre. En la presentació de totes les revistes va quedar clar que havien hagut de tancar per problemes econòmics, menys Quimera que és un gran referent literari. Són revistes amb poca tirada, que són difícils de tirar endavant i que s'han vist molt perjudicades per l'aparició d'Internet. Vam estar parlant sobre els blogs i vam arribar a la conclusió que poden oferir continguts molt interessants, però n'hi ha tants que és difícil seleccionar-los. Per això calen portals aglutinadors que organitzin la gran quantitat d'informació que proporciona la xarxa.

Em va agradar anar a aquesta taula rodona perquè no coneixia cap d'aquestes revistes i, tot i que vaig sortir una mica desanimada perquè és un món molt difícil, em va semblar interessant conèixer la situació de les revistes culturals.

Conferència de l'Agència Europa

El passat dimecres vam assistir a una conferència de les famoses periodistes Marina i Lídia Gazzo. Són germanes bessones i tenen una llarga i prestigiosa carrera com a Periodistes. Són la tercera generació d'aquesta empresa que té els seus orígens a Luxemburg.

Ens van parlar dels objectius de l'Agència Europa, del seu funcionament i de les dificultats que comporta tractar temes tan complexos com la política i economia europea. Fan un tipus de periodisme que tracta informació molt complicada, que va dirigida a un públic molt interessat en els detalls, que busca una informació molt complerta i acurada i que separa entre informació i opinió. Em va semblar molt interessant el fet que un dels seus objectius fos crear opinió pública. Això implica atribuir-se un paper molt important, ja que tracten temes que afecten a molta gent, el que passa que crec que no arriba a la massa, sinó a l'elit. Crec que fan un periodisme dirigit a polítics o grans empresaris i no sé si realment tracten temes que afecten directament a la població. Almenys aquesta és la impressió que em va quedar després de la xerrada.

Crec que intenten fer un periodisme molt seriós, elaborat i contrastat i que eviten les influències de tercers ja que no reben subvencions de ningú.

La veritat és que no coneixia l'Agència Europa i em va semblar interessant assistir a la conferència, però realment al començament no sabia al que anava i potser si hagués tingut més informació no hagués anat tan perduda i hagués pogut aprofundir més en el tema.

Comentari dels blogs

Alexandra Aragón

M’ha agradat aquest blog en primer lloc perquè està molt ben organitzat i és fàcil localitzar la informació. A més l’agenda és bastant completa i està bé perquè informa sobre actes de Barcelona però també de Malgrat de Mar. A vegades ho centralitzem tot a la capital i a la resta de Catalunya també es fan activitats interessants. Estaria bé que tots els pobles tinguessin un espai per saber el que es fa a casa seva. També m’han semblat molt interessants les crítiques que fa de pel·lícules, llibres i obres de teatre, perquè estan ben escrites, són clares i permeten fer-te una idea general d’aquell producte.

Maria Àngela

D’aquest blog m’agradaria destacar la varietat de continguts. Hi ha notícies sobre personatges històrics, sobre art, sobre actualitat cultural, sobre teatre... Això fa que sigui amè, ja que pots trobar articles molt diversos. A més hi ha vídeos molt divertits i curiosos com el del Chikilicuatre illenc. També m’ha agradat que hi ha molts links, de manera que et dóna la possibilitat d’accedir a molta informació i et dóna opcions de conèixer més coses pel teu compte.

Oriol Mas

Aquest blog m’ha agradat perquè està especialitzat en música i, sobretot, en el rock’n’roll. És un estil que no conec gaire i em semblen molt interessants els articles perquè m’ofereixen molta informació que desconec. A més, gràcies els links puc escoltar les cançons i saber una mica més del tema. Està bé que hi hagi blogs així que es centrin un tema, perquè permet aprofundir en el tema. A més, es veu que és una persona que domina el tema i et proporciona informació interessant.

Alex Garcia

He triat aquest blog per comentar perquè m’ha semblat que parlava de productes culturals interessants. Recomana llibres i pel·lícules que poden estar bé. També m’agrada que a part de dades més formals també dóna la seva opinió, que crec que ha de ser una de les característiques principals del blog. Per oferir informació sense interpretació ja tenim les notícies, però els blogs donen la oportunitat d’expressar-te i d’explicar el que t’interessa des del teu punt de vista. A més, ho fa amb llenguatge clar i directe.

Clàudia Peyrí

Voldria destacar aquest blog perquè trobo que és molt complet. M’agrada el fet que hi hagi molts enllaços sobre recomanacions de llibres, de pel·lícules, de cultura... i també m’agradaria fer referència a la reflexió de Gabriel Garcia Márquez, perquè l’he trobada molt maca. He trobat molt interessants les pel·lícules sobre les quals parla i és probable que en vagi a veure alguna. En general la informació que ens proporciona és molt àmplia.

El ballet

El proper 29 d’abril se celebra el Dia internacional de la Dansa. La Dansa és una disciplina molt poc valorada al nostre país. No té suport de les institucions i, tot i que hi ha grans professionals en aquest camp, és molt difícil organitzar espectacles o crear companyies d’aquest art, perquè no tenen diners per fer-ho. El ballet forma part de la nostra cultura, però no es valora perquè no es coneix. La gent no és conscient de les dificultats que implica i hi ha molts prejudicis que fan molt complicat que la gent s’interessi per la dansa. Tot i això no ens hem de rendir i hem de tenir l’esperança que grans professionals com Àngel Corella (1r ballarí de l’American Ballet) o Tamara Rojo (1a ballarina del Royal Ballet) portaran a terme projectes a l’Estat Espanyol, sempre i quan les institucions no posin tantes pedres al camí com fins ara. De moment m’agradaria explicar breument la història de la dansa clàssica.

El ballet va començar a les Corts d’Itàlia i França i va continuar el seu desenvolupament a Rússia, de manera que es divideix en aquests dos períodes. Els inicis europeus es coneixen com a Romanticisme. Els ballets es dividien en dos actes. El primer era terrenal: petits allegros, música més animada, ballat arran de terra... i el segon era espiritual: adagis, música més lenta, equilibris... Es ballava amb tutús llargs i no eren obres molt espectaculars tot i que la tècnica era extremadament complicada. La música es caracteritzava perquè representava els personatges i es tocava amb uns instruments o a altres segons l’estat d’ànim. L’estil és molt suau, els braços no estan del tot estirats i el cos es doblega lleugerament endavant com si miressin per un balcó. Com exemples tenim Giselle.
Després d’això els coreògrafs europeus es van traslladar a Rússia per fer ballets pels tsars. Entrem a l'imperalisme on es busca l’espectacle: grans decorats, molts ballarins, molt exhibicionisme... En aquesta època els ballets eren més llargs i les ballarines apareixien amb tutús curts. L’estil és més rígid i senyorial i busca impressionar. El gran compositor d’aquesta època és Tchaikovsky. En aquest cas un dels ballet més conegut és El llac dels cignes, però n’hi ha molts d’altres com el Trencanous, El Quixot o El Corsari. A partir d’aquí la dansa es va anar desenvolupant cap a un estil més lliure i contemporani.

Giselle 1r acte: http://www.youtube.com/watch?v=rxD-Q_B1Edk

Giselle 2n acte: http://www.youtube.com/watch?v=WyShMJxep7c

Ángel Corella (El Corsari): http://www.youtube.com/watch?v=Ktsyc0rf40c

Tamara Rojo (Romeo i Julieta): http://www.youtube.com/watch?v=vBFU0vf3DXY&feature=related

El llac dels cignes: http://www.youtube.com/watch?v=FY4Y1gTO9HE

Qui és Risto Mejide?

Risto Mejide és llicenciat en MBA i en Direcció d’Empreses per ESADE, on després també va donar classes. Actualment és professor en un Postgrau de Comunicació i Publicitat i és Directiu Creatiu de destacades agències espanyoles, entre elles Aftershare.tv, que la va crear ell mateix.
Però a Risto no se’l coneix per tot això, Risto és un fenomen mediàtic que ha nascut a Operación Triunfo, i no és un concursant sinó que és el jurat. És un personatge que genera controvèrsia, però no es pot negar que és una de les personalitats més carismàtiques de la cultura popular. De fet, ha aconseguit el que sempre exigeix als joves que participen en aquest reality i és ser un producte. Ell ha creat un personatge que atrau a milers d’espectadors, i això és evident quan mirem les audiències. El concurs passa de 22% de share a 44% en el moment de les seves intervencions.
Tothom sap qui és perquè Risto domina el mitjà de la televisió i s’ha convertit en una marca, seguint els termes que utilitza ell mateix. En el fons només surt 15 minuts cada setmana a la televisió, però els sap aprofitar i els hi està traient molt rendiment. Ara per exemple ha publicat un llibre: “El pensamiento negativo”. És un d’aquests autors mediàtics que s’han posat tan de moda i que reflecteixen el gran poder de la televisió en la nostra societat. Chikilicuatre n’és un altre exemple. Si no surts a la televisió no ets ningú i si hi surts tot el que dius es sobredimensiona. Risto ha sabut aprofitar això i envia missatges punyents i polèmics que donen de què parlar durant tota la setmana, fins que torna a aparèixer. En una societat on tothom es preocupa pel què pensen de nosaltres i per intentar caure bé a la resta de gent, aquest senyor ha demostrat que això li és igual i diu el què pensa (o el que li diuen que ha de pensar) sense pèls a la llengua i sense importar-li crear-se enemics.

Valoracions de Risto: http://www.youtube.com/watch?v=uSyi9dsfYxU&feature=related